Diuen que les adversitats, els temps complicats, uneixen a les persones per lluitar conjuntament a favor d'una causa. És per això que em preocupa veure com, lamentablement, al nostra país no és així. Potser perquè es prioritzen interessos de partit i de com treure'n suc de tot plegat.
Sabent això i posant exemples concrets, potser no m'hauria de sobtar quan uns s'aferren a l'argument que CiU manté un pacte estable amb el PP (cal recordar tots els acords que hi ha hagut entre ells i el PSC?), mentre altres tenen la necessitat imperativa d'obstaculitzar l'aprovació d'un text tan important com els pressupostos, portant-ne la llei d'acompanyament al Consell de Garanties Estatutàries, gest que suposarà un cost de 50 milions d'euros per a les arques públiques. I tot això està passant ara, en un context en que des del Govern de la Generalitat demana esforç i sacrifici al conjunt de la població; en que, per responsabilitat, no s'han pogut presentar els pressupostos que s'haurien volgut; en un marc en que la renúncia, les decisions a contracor i les negatives hi han sigut, malauradament, ben presents.
Entenc que hi ha molta gent que es preguntarà "calia un pacte amb el PP?". Jo els hi diria que es preguntessin "calia tirar el país endavant?". La única mà estesa que es va trobar, amb la voluntat clara de tancar aquest acord va ser el d’aquesta formació, que va estar disposada a abstenir-se en els pressupostos. Tal com he dit, han estat temps de renúncies, però aquest pacte, important però puntual, en cap cas significa que ens allunyem a les nostres prioritats nacionals i a la nostra concepció de país, el qual ha de caminar cap a la independència i cap a un model propi de país.
El temps em donarà la raó quan dic que decisions qüestionades i difícils a curt termini, són sovint les encertades a la llarga. Però com diu el meu company diputat Jordi Turull: "no ens preocupen les properes eleccions, ens preocupen les properes generacions." I malgrat totes les oposicions, aquests pressupostos asseguren l'estructura central de l'estat del benestar, alhora que permeten complir amb els objectius del dèficit que fixa la Unió Europea.
Qui, més que el propi Govern de la Generalitat, estaria orgullós i satisfet d'obrir hospitals, inaugurar escoles, construir carreteres, atorgar noves subvencions cada dia i fomentar el progrés. Tanmateix, no podem inventar una prosperitat que no tenim. El que sí que podem fer, ara, avui i aquí, és començar-la a crear; començar a fer el que toca.
